Bullirà el mar com la cassola en forn...

Ai, Ausiàs, Ausiàs! Ell si que era un cavaller que sabia fer l'amor i alhora la guerra! Que gran cavaller que fou i (com ell mateix deia) gran amador. Tenia una gran autoestima com a home que ama, cosa que després lamentarà per pedre la seua capacitat amatòria, però mentre tant, podia creure-se'l tot el que volguera i més.

L'amor i els poemes d'Ausiàs m'agraden tant perquè són molt especials, diferents d'entendre, difícils, sincers i desesperats, plens de simbolisme, apasionats i molt, però que molt, tormentosos. Ja sabeu, m'agrada el depriment, que li anem a fer.

Veles e vents és com una síntesi de la seua poesia amorosa. Eixa comparació imcomparable de l'amor i la mar, de la seua terra, de la nostra terra, i la infinita ternura. Com l'amor té la capacitat d'omplir-ho tot, de canviar el color de les coses, d'arrasar tot allò que trobem al nostre voltan (els peixos, la gent), de suprmir el poder que té la mort sobre nosaltres, de lluitar fins i tot contra el mateix desdeny de qui amem... March tots eixos averns els coneixia i sentia molt bé.

Vos deixe un tros del poema musicat per Raimon, que no es que l'escolte, però la versió queda molt bonica.




Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets;
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
En lo perill no'm caureu de l’esment,
ans votaré al Déu quins ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats;
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca ésser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e jo, forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo'm trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l’avenidor.

Jo són aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol.
Puis jo són viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no×m porta.
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Jo desig ço que'm porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta.
A mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost;
lladoncs les gents no'ls calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte·s mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós jo'n sent més que no'n sé,
de què la part pijor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.